7 de Llibertat

Companyes i companys!

a partir d’ara, ens podeu trobar a 7dellibertat.wordpress.com.

 Fins ben aviat!

Tweet

Diverses persones m’ha preguntat el perquè de la protesta del passat dissabte a Collserola (www.jerc.cat/horta) : no tenien ni idea sobre el motiu de la protesta, la serra no figura en el seu imaginari, entre les seves prioritats. Mai no he sentit cap campanya institucional perquè Barcelona s’obrís a la muntanya. A la serra de Collserola, més concretament: aquest espai només el tenim present totes i tots aquells que hi vivim a la vora: que respirem un aire de més qualitat gràcies a ella, que hem passat grans moments jugant-hi de petits: a fet i amagar, fent cabanes o d’excursió, amb els pares o l’escola. Però per la resta de la ciutat, malgrat els beneficis que comporta per totes i tots, només la tenen present com a teló de fons.[@more@]Som també aquestes persones les que defensem amb més convicció la serra: nosaltres som testimoni de com, any rere any, desapareix extensió boscosa per construir-hi  urbanitzacions; com, any rere any, la muntanya està més deixada; brossa que ningú neteja, incendis periòdics sense una tasca de reforestació, la població de senglars sense control… a més, el que abans eren “zones de transició”, és a dir, espais edificables però amb un alt grau de respecte pel medi ambient  (amb moltes zones ajardinades, horts urbans, etc) estan desapareixent, devorats per la marea especulativa. I des de l’Ajuntament, malgrat ser d’esquerres i ecologista (dels “de debò”, no com els altres que devem ser una falsificació barata) no s’hi fa res. Fa anys que es parla d’una moratòria definitiva, de declarar Collserola Parc Natural, de millorar el servei de forestals del parc… però sempre hi ha impediments. L’última broma va ser l’anunci de l’Ajuntament de l’ampliació del parc del Tibidabo, ampliació que es preveu imminent. La intenció és construir una nova muntanya russa, més potent, a canvi de tallar unes quantes desenes d’alzines. El nostre consistori no s’adona que el Tibidabo ha de ser un parc adreçat a un públic infantil, amb més contingut cultural i participació d’entitats i ciutadania, en simbiosi amb el medi natural que l’envolta; que és únic i irrepetible. No es pot pretendre basar el parc en les descàrregues d’adrenalina; no és sostenible i seria pecar de Barcelona-centrisme: el parc  d’atraccions de Catalunya està més al sud i es diu Port Aventura. El que passa, és que s’hi ha d’anar en RENFE. Però això ja és un altre tema.

Tweet

"Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". Aquest és el lema sota el qual van desfilar dissabte centenars de milers de catalanes i catalans pel centre de Barcelona, secundant la convocatòria de la Plataforma pel Dret de Decidir.

 Les JERC en ple hi érem, evidentment. Havíem fet feina prèvia de convocatòria, a la militància i a coneguts, amigues i saludats, explicant a tort i a dret els motius pels quals s'hi havia d'anar.

I va ser un èxit.

[@more@]

Se'n poden destacar unes quantes coses: primer, la massiva assistència. Hi havia moltíssima gent. No sé si 700.000, 200.000 o quatre, però vam estar més d'una hora i mitja sense poder sortir de la plaça Catalunya, quan la capçalera ja havia arribat a l'estació de França i hi ha un tros.

 Una altre aspecte positiu va ser el clar missatge independentista (o sobiranista, digueu-ne com sigui): ni per la Diada és normal veure tantes, tantíssimes estelades. I sentir, en tots els blocs, el crit d'"In-Inde-Indepencia!". L'única c, la gent d'IC+V+EUiA que sembla que encara no sap de què va la película i es pensava que ens queixàvem de la ministra: No, home no! el problema no és una ministra o una altra, el desastre de rodalies s'ha gestat amb molts ministres diferents, tant del PP com del PSC-PSOE: el problema és Espanya.

També cal destacar la "transversalitat". Centenars d'entitats i les principals forces polítiques catalanistes: Esquerra, CiU i les CUP. Feia temps, molt de temps, que en l'aire no es flairava aquest sentiment d'unitat.

 Però, desprès d'un diumenge de reaccions, en molts casos espectaculars (en destaquen tres: a la blocosfera no es parlava de res més, l'Avui va dedicar-hi les 14 primeres  pàgines i TV3 la va ignorar), que en quedarà?

 Tan de bo qualli en la classe política que cal, d'una vegada per totes, apostar fort per avançar, buscant totes les complicitats necessàries. La societat civil, el poble de Catalunya, ja ha fet el primer pas. Des de les JERC d'Horta-Guinardó farem tot el que estigui a les nostres mans per aconseguir arribar un dia en que ens preguntem com vam poder trigar tan a decidir-nos a decidir.

Tweet

Fa un temps la televisió autonòmica de Madrid (Telemadrid) va realitzar un documental titulat Ciudadanos de segunda. Aquests ciudadanos eren els castellanoparlants residents a Catalunya. Segons el documental, se sentien discriminats ja que tot estava en català i els seus fills no podien rebre una educació en castellà.  Però, com uns madrilenys poden conèixer la situació lingüística real a Catalunya? És a dir, com poden creure el que una petita part de la població diu sense contrastar-ho

[@more@]Sí, és veritat que l’educació formal a Catalunya és en la llengua pròpia. Però els nens també saben castellà! De fet, aquesta última és la llengua que més s’utilitza als patis de les escoles (com a mínima les que jo conec). I els Telemadrid i altres col·lectius dient que els petits estan perdent el castellà. Res més lluny de la realitat. Potser el que estan perdent és el català, llengua amb més números per morir. 

Des de Catalunya  s’intenta fer el possible perquè el català sobrevisqui a la invasió castellana, i ara aquests pensen que l’espanyol està en perill. Si diuen això podria ser que el català no es trobés en tan mala situació. Els hauríem de donar les gràcies i tot. Malauradament no és així i al català encara li queda molt de camí per ser una llengua totalment normalitzada.

Alba Gil

Tweet

Fa uns dies el lehendakari Juan José Ibarretxe anunciava pel proper 25 d’octubre de l’any vinent un referèndum que ha de ser el començament del procés d’autodeterminació del poble basc. Però el govern espanyol ha volgut deixar clar, un altre cop, que no està disposat ni tan sols a escoltar la voluntat de la ciutadania d’Euskadi.

[@more@]

Més enllà queda el dubte de si és oportuna o no aquesta convocatòria, davant la inexistència al dia d’avui, del clima de pau necessari perquè aquest procés democràtic es dugui a terme en llibertat. 

Aquesta reacció per part del govern de Zapatero no ens ve de nou, però ens reafirma en la voluntat d’esdevenir algun dia nacions lliures per tenir el nostre futur a les mans. No és coherent que un Estat que es defineix com a democràtic no permeti la celebració d’una consulta popular per decidir què volen fer els ciutadans amb el seu futur. 

L’actitut del govern espanyol posa de manifest que aquest Estat és una gran presó de pobles on impera la màxima: Espanya, tan si voleu com si no.

Marc Díaz

Tweet

El passat divendres 26 d’octubre, a la biblioteca Mercè Rodoreda i organitzada per la Plataforma Horta-Carmel-Guinardó “un altre món és possible”, tingué lloc un xerrada del sociòleg Felipe L. Aranguren, amb el títol “per que hi ha gent sense sostre però els bancs tenen tants beneficis?”.

L’anàlisi de la societat fet del ponent fou realment lúcid, donant pinzellades de diferents temes per construir un quadre força completat del món on vivim.

Començà responent la pregunta formulada en el títol de la xerrada amb una obvietat que va marcar la resta de la xerrada: el centre de la nostra societat no és el plaer, ni l’ésser humà, ni la natura, ni Déu… sinó el diner, que és el factor que esclavitza el poble, ja que, citant Marx, el o la proletària  no és més que “aquell/a qui fa un treball no creatiu”, és a dir, que realitza un treball obligat per aconseguir diners i no un treball voluntari per desenvolupar-se com a individu.

[@more@]

A partir d’aquí, va parlar del pas d’un sistema autoritari i d’una societat explotada a la societat de control i consum actual, on han pres molta més importància la gestió de l’oci i el capitalisme del desastre, fent-se eco del que denuncia Naomi Klein.

Aquesta nova societat, que es fonamenta, d’una banda en les desigualtats Nord-Sud que han convertit el proletariat dels països industrialitzats en explotador del Tercer Món, tot fent-li creure que és ric i, de l’altra en el poc poder que tenen els estats sobre les grans transnacionals, que influeixen en la vida pública a traves d’organitzacions ademocràtiques com l’FMI o l’OMC.

 Els punts negatius de la xerrada van ser que, malgrat lamentar la pèrdua de consciència col·lectiva, no va ser capaç de descriure un procediment per enfrontar-se al sistema actual. A més, el ponent partia d’una òptica espanyola, que el va portar a afirmar que preferia la República i no la monarquia perquè permetia solucionar els “problemes de nacionalitats perifèriques”. Però no és l’existència de nacions el problema. El problema és l’opressió nacional.

Tweet

La Comissió de la Dignitat fa una valoració molt negativa de les respostes expressades pel ministre de Cultura del Govern espanyol durant la compareixença realitzada avui a les Corts de Madrid a petició de diversos partits catalans. El que esperava saber avui aquesta Comissió és la data en què es produirà el retorn dels documents que falten per retornar segons estableix la Llei del Retorn aprovada el mes de novembre del 2005, fa més de vint mesos. Si el retorn no es fa efectiu dins aquesta legislatura demostraria un menyspreu intolerable envers una petició democràtica bàsica que la societat catalana i les seves institucions porten molts anys expressant. Deixar aquest pas en la incertitud del que pugui significar una nova legislatura seria una irresponsabilitat impròpia d'un Govern democràtic.

[@more@]

El que ha dit el ministre és el mateix que ha anat dient el govern espanyol en el darrer any i mig, fins aquest moment encara no ha fet res. No s'han retornat, ni el ministre s'ha volgut comprometre a fer-ho, els 7 lligalls de l'inventari fet el 1982 dels documents de la Generalitat, que van retenir en fer el lliurament a primers del 2006, tot i que l'Audiència Nacional, en la interlocutòria dictada fa any i mig, en la que aixecava la mesura cautelaríssima que havia suspès momentàniament el retorn dels lligalls de la Generalitat, va establir que també s'havien de retornar. Tampoc el govern espanyol ha fet res des que l'octubre la Generalitat va lliurar al ministeri l'inventari detallat del documents catalans que manquen per retornar de particulars i entitats.

 La societat catalana reclama l'immediat retorn dels dos milions de documents perfectament identificats per un equip d'arxivers comissionat per la Generalitat de Catalunya, tal com estableix la llei. La Comissió de la Dignitat ha pogut escrutar el llistat d'aquests documents i pot afirmar categòricament que es tracta de documents 100% catalans i espoliats a particulars i entitats privades del nostre país a mans dels franquistes els anys 1938 i 1939. Tots aquests documents han de ser retornats immediatament no sols per exigències democràtiques sinó per complir l'acte de justícia que és que la Generalitat restitueixi els documents a les persones i entitats a qui se'ls va espoliar per la força el 1939. Incomplir aquest deure legal per part del govern espanyol suposa una manca de sensibilitat envers les víctimes del franquisme i un menyspreu de l'estat de dret.

El fet que sigui una qüestió d'estat, com ha dit el ministre, no vol dir que la Generalitat ha de fer de convidada de pedra. La Generalitat també és estat i ha de ser corresponsable del procés tal com estableix la llei que la fa titular dels fons catalans i a més és la responsable de la digitalització dels documents i qui la paga.

La Comissió de la Dignitat seguirà duent a terme actes i mobilitzacions arreu del país fins que el darrer document no s'hagi restituït.

Tweet

En els últims dies hem estat testimonis, un cop més, de la parcialitat de la justícia espanyola que ha portat a declarar davant  l’Audiència Nacional diversos independentistes catalans acusats d’injúries a la corona al haver cremat fotografies del Rei d’Espanya.[@more@]

El sistema judicial espanyol, el mateix que va tancar sense cap justificació el diari Egunkaria o que va acusar l’Èric Bertran de terrorista, obliga ara a periodistes a lliurar les seves fotografies en contra de la seva ètica professional per tal de poder detenir els integrants d’una manifestació i, en canvi, considera delicte la protesta contra els símbols de l’Estat espanyol. 

 Perquè Juan de Borbó no és un ciutadà qualsevol: és el Rei d’Espanya per la gràcia del Caudillo i la Constitució i, per tant, cremar la seva fotografia no és protestar contra una persona corrent sinó contra un símbol i tot el que aquest representa. 

Les JERC d’Horta-Guinardó considerem legítim protestar contra la monarquia espanyola, fins i tot cremant fotografies de la família reial. A més, considerem desproporcionada i completament fora de lloc la reacció judicial espanyola. Per tot això, ens adherim a la campanya “No al Rei”  i us animem a totes i tots a fer el mateix.

Tweet

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Aquesta és la consigna espontània que s'escampa per la ciutat que l'escriptor Manuel de Pedrolo imagina a la novel·la Acte de violència. 

És així que avui torno a parlar d'un llibre, aquesta vegada per promoure la lectura d'un escriptor valuós i prolífic, tant llegit durant dècades, com silenciat per bona part de la crítica, els mitjans de comunicació i les institucions públiques, a causa del seu pensament incòmode amb el poder.

Acte de violència és la recreació dinàmica d'una ciutat que viu uns dies sense precedents: després de quinze anys d'un govern de caire dictatorial, una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, els quals sense haver-se posat d'acord, obeint una consigna anònima i senzilla (la que serveix de títol a aquest article), instauren una situació nova que els permetrà de conquerir la llibertat sense vessaments de sang.

[@more@]

Cada capítol és un fresc dels àmbits concrets en els quals es mou una gamma molt completa de personatges que actua dins la quotidianitat trasbalsada del moment i dóna fe d'allò que està succeint a tota la ciutat. Aquest fet és la base d'una gran riquesa narrativa.

En la contraportada de la meva edició es menciona una frase del propi Pedrolo referint-se a ell mateix: "En el fons, jo sóc un aspirant a utopies" Doncs, justament, en aquesta obra, quan la utopia és a punt de complir-se, un home es veurà obligat a enfrontar-se a una amenaça gravíssima i a l'us de mètodes ben allunyats del caire pacífic de la revolució.

Respecte la consigna revolucionària, sembla estrany però ben mirat el que avui sembla que de vegades faci massa sovint la gent, és a dir, no sortir al carrer a participar socialment per escarxofar-se al sofà de casa mirant la tele, fet d'una manera conscient que impliqués que durant uns dies la gent no anés a treballar ni a consumir res (i passés amb el que hagués acumulat una setmana abans) en senyal de protesta per una disconformitat potent, fóra una cosa que generaria una situació ben sorprenent per a tot el sistema de poder. La novel·la ho planteja molt bé, si es valora, òbviament, la dificultat de ser un cas real: el seu sentit utòpic.

 De fet, aquesta és una obra escrita l'any 1961 i pel context del moment representava un atreviment enorme. Fou premi Prudenci Bertrana en la seva primera edició.

Tweet

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Aquesta és la consigna espontània que s'escampa per la ciutat que l'escriptor Manuel de Pedrolo imagina a la novel·la Acte de violència.

És així que avui torno a parlar d'un llibre, aquesta vegada per promoure la lectura d'un escriptor valuós i prolífic, tant llegit durant dècades, com silenciat per bona part de la crítica, els mitjans de comunicació i les institucions públiques, a causa del seu pensament incòmode amb el poder.

Acte de violència és la recreació dinàmica d'una ciutat que viu uns dies sense precedents: després de quinze anys d'un govern de caire dictatorial, una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, els quals sense haver-se posat d'acord, obeint una consigna anònima i senzilla (la que serveix de títol a aquest article), instauren una situació nova que els permetrà de conquerir la llibertat sense vessaments de sang.

[@more@]

Cada capítol és un fresc dels àmbits concrets en els quals es mou una gamma molt completa de personatges que actua dins la quotidianitat trasbalsada del moment i dóna fe d'allò que està succeint a tota la ciutat. Aquest fet és la base d'una gran riquesa narrativa.

En la contraportada de la meva edició es menciona una frase del propi Pedrolo referint-se a ell mateix: "En el fons, jo sóc un aspirant a utopies" Doncs, justament, en aquesta obra, quan la utopia és a punt de complir-se, un home es veurà obligat a enfrontar-se a una amenaça gravíssima i a l'us de mètodes ben allunyats del caire pacífic de la revolució.

Respecte la consigna revolucionària, sembla estrany però ben mirat el que avui sembla que de vegades faci massa sovint la gent, és a dir, no sortir al carrer a participar socialment per escarxofar-se al sofà de casa mirant la tele, fet d'una manera conscient que impliqués que durant uns dies la gent no anés a treballar ni a consumir res (i passés amb el que hagués acumulat una setmana abans) en senyal de protesta per una disconformitat potent, fóra una cosa que generaria una situació ben sorprenent per a tot el sistema de poder. La novel·la ho planteja molt bé, si es valora, òbviament, la dificultat de ser un cas real: el seu sentit utòpic.

De fet, aquesta és una obra escrita l'any 1961 i pel context del moment representava un atreviment enorme. Fou premi Prudenci Bertrana en la seva primera edició. Però vull parlar també breument de l'autor.

Tweet