Per a un militant de base o un ciutadà corrent, La Diada és en gran mesura, tradicional; i aquesta darrera no en va ser pas una exepció.
Comencem de matí amb les diferents ofrenes florals, per passar deprès cap al Fossar. Enguany, l'homenatge a Xirinacs, que va ser molt emotiu, tot hi que tardà. Lamentar, un any més, els incidents -insults i empentes- dels quals van ser objectes JERC i ERC, per part d'altres grups independentistes, quan es disposaven a fer l'ofrena floral en record dels caiguts durant la Guerra de Succesió.
A la tarda la manifestació, un any més -i ja en van uns quants- a mig gas, Res a veure amb la de fa trenta anys, ni tan sols amb la del ja mític 28 de febrer amb el "som una nació" al capdavant ni la d'aquest 5 de maig passat a València. Al vespre però, els concerts van omplir bona part del Passeig Lluís Companys. La nota negativa, com cada any, va ser la nul·la incidència mediàtica. És evident: la banda del Surdo, Feliu Ventura i Obrint Pas no són "Operación Triunfo".
[@more@]
Pel que fa a l'alta política, la Diada Nacional va ser més atípica: de matí, esbroncada al PP al monument a Rafael de Casanovas, que feia tres anys que no es donava (ja que els populars havíen renunciat a fer l'ofrena). Que hi fan uns defensors de la "una, grande y libre" portant flors al qui va comandar l'última resistència de Barcelona és un misteri d'aquest lloc on vivim, que és nació però només al preàmbul.
La sorpresa va arribar amb l'entrega de la medalla d'or als dos ex Molt Honorables Jordi Pujol i Pasqual Maragall per part de l'actual inquilí del Palau de la Generalitat, en que tots dos expresidents van fer discursos clarament reivindicatius. Llàstima que no hi haguessin pensat quan encara eren al càrrec. Perquè ara, que n'ha quedat d'aquells discursos?
De fet, n'ha quedat quelcom: la sensació que alguna cosa es mou. Aquesta Diada no serà recordada pels grans números de la manifetació, ni tan sols pels discursos dels polítics, sinó que ho serà pel debat que l'ha envoltada: el sobiranisme. A les columne dels diaris, tertúlies de ràdio i televisió i als bars i cafès de la ronda de sant Pere tothom parla del futur de la nostra nació. I, cada cop més, una data sembla que floti en l'ambient: 2014. I també, cada cop que apareix una -una latra- plataforma sobiranista, s'avaria un tren o se'n va la llum, hi ha més gent que comença a creure: l'alternatica, inpependència!
Títol: L'independentisme armat a la Catalunya recent
